“Cal seguir treballant per obrir les semàntiques de la discapacitat a altres significats possibles”
Asun Pié Balaguer és Doctora en Pedagogia per la UB, professora/investigadora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, i membre del Grup d’Investigació CareNet (IN3-UOC). La seva trajectòria es centra en els Feminist Disability Studies, i l’impacte de les polítiques públiques en la dependència i la inclusió social a Espanya. Codirigeix el Postgrau en Salut Mental Col·lectiva (UOC-URV) i forma part del Comitè Científic del I Congrès sobre el dret a l’autonomia personal.
-Quina importància té l’autonomia personal per a les persones amb discapacitat?
La primera qüestió a assenyalar és què entenem per autonomia. Generalment s’associa a l’autosuficiència i justament pensem que és important deconstruir aquesta idea i incorporar la dimensió de la interdependència associada a la vida en el seu conjunt. Val a dir que des d’aquí, la sectorització específica o les polítiques exclusives per a les persones amb discapacitat no tenen molt sentit; una altra qüestió seran els suports específics. En qualsevol cas, personalment prefereixo parlar de vida independent que d’autonomia.
-Què falta perquè el dret a l’autonomia personal es generalitzi a totes les persones amb i sense discapacitat?
Crec que és una pregunta trampa i que hem de qüestionar l’organització social fortament capacitista que distorsiona el funcionament humà vinculat a la connatural interdependència. Capacitisme vol dir valorar les vides de les persones per les seves capacitats i no per la seva dignitat intrínseca.
Per tant, el combat contra els capacitismes que ens atrapen a tots, però particularment a les persones amb discapacitat, genera rebuig i exclusió social des dels seus mateixos fonaments. Una altra qüestió seria preguntar-nos què falta perquè el dret a la vida independent sigui un dret de tots i totes. I per vida independent entenem la possibilitat de desenvolupar el projecte de vida que cadascú tingui. I si la vida independent és un dret, com així queda recollit en l’article 19 de la Convenció sobre els Drets de les persones amb discapacitat, l’Estat ha de disposar les eines per fer-lo efectiu.
-En quina mesura l’autonomia personal pot ajudar a que les persones amb discapacitat puguin exercir els seus drets en igualtat de condicions i viure de manera independent?
El que pot ajudar és qüestionar i detectar els infinits capacitismes relacionals i estructurals de les nostres societats. Exigir una responsabilitat pública enfront del desenvolupament de programes per a la vida independent i que a més siguin fidels als seus principis d’autogestió. És a dir, complir el marc legal de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, que va quedar ratificat per Espanya el 2008 i que és per tant d’obligat compliment. Finalment, pot ajudar comprendre que no es tracta de fer les coses sense suports, sinó de fer efectiu el dret a l’assistència personal que és l’eina que em permetrà poder portar una vida independent.
-Com a experta en temes de discapacitat i inclusió social, quins considera que són els problemes actuals que impedeixen l’autonomia personal de les persones amb discapacitat?
Problemes tenim molts, però destaco els següents:
-La naturalització dels capacitismes inherents a la majoria de polítiques socials. Vull dir que de la mateixa manera que segles enrere ni tan sols es detectaven els masclismes com a tals, estant fortament arrelats en les relacions humanes, actualment passa el mateix amb els capacitismes.
-La forta pressió per a la consecució de l’autosuficiència en les nostres vides. Això és alguna cosa relacionada amb el subjecte productiu que el mercat requereix i que per tant reproduïm i alimentem des de moltes lògiques disperses i institucionals.
-L’imaginari social sobre la mateixa discapacitat, és a dir, què significa en termes socials la discapacitat. Cal seguir treballant per obrir les semàntiques de la discapacitat a altres significats possibles que comportin pensar els cossos des de la diversitat i no des del dèficit. Canviar la mirada social sobre els cossos i ments no normatius és fonamental per donar un salt qualitatiu important. I això no és possible si no ens interroguem sobre les definicions prèvies que hem fet de l’ésser humà i sobre el què és una vida digna en la nostra actualitat.
-Quines son les línies de futur per millorar l’autonomia personal?
Seguir lluitant per la garantia de drets, pel compliment de multitud de lleis estatals i internacionals que s’incompleixen. La consciència política és important per seguir treballant. Cap col·lectiu ha conquistat els seus drets sense una consolidació del seu subjecte polític. Als cossos no normatius no els passa res, són els contextos els que hem de canviar i part d’aquesta transformació està relacionada amb els instruments d’accessibilitat i de suport personal. És a dir, per exemple, el dret a l’assistència personal no hauria de ser una discussió, sinó un dret garantit de partida.
D’altra banda, crec que també és important començar a treballar col·lectivament i no de manera sectoritzada com venim fent. El debat públic sobre els dèficits en el camp de la discapacitat és general, no sectorial. Per tant, es tracta d’aprendre a situar-nos i anar més enllà dels nostres serveis i programes, entendre les relacions des de la col·laboració i no des de la confrontació.
El debat públic sobre els dèficits en el camp de la discapacitat és general, no sectorial
Inscriu-te al I Congrés sobre el dret a l’ autonomia personal. Discapacitat física i orgànica, envelliment i cronicitat