“No tenim una assegurança que ens garanteixi que sempre serem autònoms”
Montserrat Pallarès, presidenta de Cocemfe Barcelona i activista compromesa amb les polítiques d’igualtat, ens ofereix la seva visió sobre l’autonomia personal i explica per què és tan necessari celebrar el I Congrés sobre el Dret a l’Autonomia Personal, a Barcelona el 21 i 22 d’octubre
-¿Quina importància té l’autonomia personal per a les persones amb discapacitat i la gent gran?
L’autonomia personal és un dret que hem de poder exercir tots al llarg del nostre cicle vital, sigui quina sigui la nostra edat i la situació en què ens trobem, perquè ningú és completament autònom, i al llarg de la vida es presenten situacions en les que necessitem l’ajuda d’altres persones o condicions d’accessibilitat universal.
Dit això, és cert que per la seva situació o per l’entorn social, les persones amb discapacitat i la gent gran s’han vist obligades a reclamar el dret a l’autonomia personal, és a dir el dret a viure la seva vida com vulguin i a prendre les seves pròpies decisions, tal com va recollir l’ONU, el 2006, a la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat.
-Què falta perquè el dret a l’autonomia personal es generalitzi a totes les persones amb i sense discapacitat?
Falten moltes coses encara, però hi ha algunes imprescindibles com l’extensió de la cultura del disseny universal que crearia condicions d’accessibilitat universal i això no és intranscendent. Poso el clàssic exemple de la rampa, que és necessària per a una persona en cadira de rodes o per a una persona gran, però també per a una jove, que temporalment utilitza crosses, o per a un pare que porta un cotxet de nadó. Les estadístiques demostren que davant d’una rampa i una escala, la immensa majoria escollim la rampa.
Falten també grans dosis de sensibilització social per enderrocar la idea, per exemple, que una persona amb discapacitat intel·lectual no pot prendre les seves pròpies decisions, o que una persona gran tampoc està en condicions de decidir on o com vol viure.
Finalment, diria que hi ha un altre element fonamental que és l’educació, necessitem una escola inclusiva que construeixi una societat basada en el respecte als drets i a la diversitat.
-Quins considera que són els problemes actuals que impedeixen el desenvolupament de l’autonomia personal de les persones amb discapacitat física i orgànica a nivell local?
Jo diria que el desenvolupament de l’autonomia personal no competeix només a l’àmbit local sinó que implica a totes les administracions.
Des del punt de vista legal, la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència de 2006 hauria d’haver estat un gran avanç per al desenvolupament de l’autonomia personal. De fet, entenem que si el legislador va començar cridant a la llei “de promoció de l’autonomia personal …” era perquè hi havia una evident intenció de promocionar-la. No obstant això, durant els primers anys el desenvolupament la llei es va centrar en els serveis d’atenció a la dependència, posteriorment va venir la crisi, i ens trobem en l’any 2019 amb una llei que té 13 anys de vida i que no ha desenvolupat la part corresponent a la promoció de l’autonomia personal ni a l’assistència personal.
I aquesta realitat ha d’implicar el Govern central, als autonòmics i als locals perquè totes les persones desitgem ser autònomes i a més tenim dret a això.
-Quines mesures s’estan prenent o es podrien prendre a Barcelona i la seva província i quins considera que són les principals dificultats que tenen aquests col·lectius?
A Barcelona tenim la sort de comptar amb l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) de l’Ajuntament, que el 2019 compleix 40 anys i que ha fet una gran tasca, des dels temps que era un Patronat fins a l’actualitat, treballant de manera transversal en totes les polítiques de l’Ajuntament de Barcelona perquè tinguin en compte els drets de les persones amb discapacitat.
En matèria d’accessibilitat s’ha avançat, encara que cal seguir treballant; també tenim l ‘Acord ciutadà per a una Barcelona Inclusiva’, on hi ha diferents grups motors de diferents col·lectius i entitats de persones amb discapacitat que dissenyen les polítiques públiques; també es gestionen serveis d’inclusió laboral, etc.
I pel que fa a l’autonomia personal, l’IMPD disposa del Programa de Vida Independent que treballa per facilitar a les persones amb discapacitat la possibilitat de viure de la forma més autònoma possible, buscant el pas de la vida en una residència o a càrrec dels familiars a una vida més autònoma, on la persona i les seves necessitats i preferències són el centre.
Pel que fa a les mesures, passen necessàriament per destinar més recursos econòmics a aquest tipus de programes i conscienciació, tant a nivell institucional com a nivell formatiu a les escoles, centres de treball, etc.
Pel que fa a les principals dificultats, a Barcelona no són diferents a les d’altres llocs: necessitem més i millor atenció sanitària, tant primerenca com posterior; més recursos per a la inclusió de nenes i nens amb discapacitat a l’escola i millorar la seva formació, perquè d’aquesta baula depèn la inclusió laboral, un sou i un habitatge digne; necessitem també millorar l’accés a l’oci, i en definitiva a la vida que porten la resta de persones.
– Quins col·lectius tenen més dificultats?
Crec que tots tenen dificultats, al marge de l’etapa de la vida; la infància per qüestions relacionades amb l’atenció primerenca i l’escolarització; l’adolescència per la inclusió educativa i social i per tenir una bona formació (accés a estudis superiors); el pas a la maduresa per poder accedir a una feina donats els prejudicis que hi ha per contractar una persona amb discapacitat, i la senectut per la manca de recursos, la solitud … I el denominador comú a totes aquestes etapes és la manca d’autonomia personal.
-Quines són les línies del futur per millorar l’autonomia personal de les persones amb discapacitat que es poden implementar a nivell local?
Crec que haurien de millorar i augmentar els serveis d’assistència personal i els programes de vida independent perquè les persones amb discapacitat i la gent gran puguem viure la vida que volem, no la que decideixen o pensen altres que hem de viure. I sense aquests recursos serà impossible.
Les administracions locals, però també les pròpies entitats del sector, hem de començar a utilitzar les dades col·lectives, ja sabem que són el petroli d’aquest segle, per millorar la vida i les decisions que prenem cada dia, i en la mateixa línia hem d’utilitzar les TIC, que en l’última dècada s’han convertit en una gran esperança per millorar la vida de les persones amb discapacitat.
Pobles i ciutats han de millorar aspectes com l’eliminació de barreres, però també s’ha d’impulsar l’accessibilitat per a les persones amb discapacitat sensorial, o els recursos de lectura fàcil per a les persones amb discapacitat intel·lectual o les persones grans amb problemes cognitius … és a dir, s’ha de treballar molt en l’accés als sistemes d’informació i la comunicació, que han estat molt relegats.
En definitiva, s’ha d’educar en valors i fomentar totes aquelles línies d’acció que condueixin al fet que totes les persones puguem viure d’acord a la dignitat, drets i llibertats que ens són inherents.
Falten grans dosis de sensibilització social per enderrocar la idea, per exemple, que una persona amb discapacitat intel·lectual no pot prendre les seves pròpies decisions o que una persona gran tampoc està en condicions de decidir on o com vol viure
El I Congrés sobre el Dret a l’Autonomia Personal. Discapacitat física i orgànica. Envelliment i cronicitat, vol aconseguir que totes les persones puguin desenvolupar-se i exercir amb llibertat, i en igualtat de condicions, totes les decisions de la seva vida, fomentant així la inclusió social i l’autonomia personal durant tot el seu cicle vital. Inscriu-t’hi