“Baixem al carrer” i “Acompanyament a la Gent Gran” ajuden a millorar la qualitat de vida de moltes persones que no poden sortir al carrer
Les barreres arquitectòniques que tenen molts habitatges impedeixen que les persones puguin desenvolupar les seves vides amb normalitat. Una acció que pot semblar tan simple com baixar al carrer no està a l’abast de tothom. D’aquesta manera, aquestes persones veuen anul·lada la seva autonomia personal i depenen sempre d’una altra persona per fer les activitats del dia a dia
L’accessibilitat de les ciutats és un factor que afecta el dia a dia de moltes persones i, fins i tot, condiciona les seves vides. Així, unes 100.000 persones amb mobilitat reduïda a Espanya no surten mai de casa per la manca d’accessibilitatdel seu habitatge o per la manca d’ajuts. Aquestes són les conclusions que s’extreuen de l’informe “Mobilitat reduïda i accessibilitat a l’edifici” elaborat per la Fundación Mutua de Propietarios i COCEMFE (Confederación Española de Personas con Discapacidad Física y Orgánica).
En aquest sentit, COCEMFE va posar en marxa una campanya anomenada “Arrestópolis” per denunciar la manca d’accessibilitat dels edificis i habitatges a Espanyaque provoca que moltes persones amb discapacitat hagin d’estar tancades a casa seva. La campanya denuncia que només un 0,6% dels edificis d’habitatges a Espanya compleixen amb la Llei d’Accessibilitat, tot i que la data límit perquè tots els edificis complissin les condicions bàsiques d’accessibilitat era el 4 de desembre del 2017. Amb aquesta campanya, COCEMFE pretén sensibilitzar a la ciutadania i a totes les parts implicades per aconseguir que cap persona hagi de viure en aquestes condicions.
Només un 0,6% dels edificis d’habitatges a Espanya compleixen amb la Llei d’Accessibilitat
Barcelona és una ciutat molt antiga i, en conseqüència, alguns dels seus barris tenen edificis molt anticsi molts d’ells no disposen d’ascensor. Un d’aquests barris és el Poble-sec. En concret, un 63,6% dels habitatges d’aquest barri estan construïts abans del 1960. A això se li suma que al Poble-sec hi ha un 29,4% de persones amb 65 anys o més que viuen soles. En aquest context van néixer els programes “Baixem al carrer” i “Acompanyament a la Gent Gran”, impulsats per la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec.
Sobre l’accessibilitat dels habitatges i de les ciutatsparlarem al primer Congrés sobre el dret a l’autonomia personal que se celebrarà a Barcelonaels pròxims 21 i 22 d’octubre
Baixem al carrer
Baixem al carrer va néixer l’any 2009 al detectar un nombre molt elevat de casos de persones grans que per problemes de mobilitat o barreres arquitectòniques es trobaven atrapades a casa. “Baixem al carrer té dues activitats principals: una és la cadira baixa escales, que és una cadira elèctrica que ens ajuda a baixar a les persones que viuen en finques sense ascensor i que no tenen prou mobilitat per a baixar escales; l’altra activitat és la que organitzem tots els divendres, diferents sortides culturals i de lleure amb l’objectiu de fer grup, de fer xarxa social”, explica la Laura, treballadora d’aquests dos programes.
Altres activitats destacades són les Trobades de Cosidoresi les sessions En Forma Sobre Rodes. Les Trobades de Cosidores és una activitat que es fa cada 15 dies per mantenir les habilitats psicomotrius i cognitivesi afavorir la creació de vinclesentre les persones que hi participen. D’altra banda, gràcies a les sessions En Forma Sobre Rodes, els usuaris/àries, més enllà de treballar el cos, treballen les emocionsi la comunicacióa través de la dansa i el moviment.
Aquest programa està destinat a persones amb mobilitat reduïdade tota mena, no exclusivament a gent gran.
Baixem al carrer va néixer al detectar un nombre molt elevat de casos de persones grans que es trobaven atrapades a casa
Acompanyament a la gent gran
“L’Acompanyament a la Gent Gran a la Gent Gran funciona una mica diferent que el Baixem al carrer. Tenim voluntaris i voluntàries que acompanyen a les persones grans a fer les activitats que necessitin: fer un passeig, anar a fer un cafè, a la perruqueria, al metge… Normalment són persones autònomes o que potser necessiten algú per caminar pel carrer però que poden caminar”, explica la Laura. Tot i això, els dos projectes fan activitats de forma conjunta, com per exemple les Trobades de Cosidores.
El principal hàndicap d’aquest tipus de projectes és, una vegada més, el finançament. “És molt frustrant. Nosaltres podem atendre poques persones en comparació a les necessitats que hi ha. Hi ha molta gent en llista d’espera perquè no arribem a tothom. És una mica la dinàmica d’aquest sector, les persones amb discapacitat, migrades, amb trastorns mentals, gent gran… són col·lectius desprotegits i sense veu. Els recursos es destinen a altres coses que es consideren més prioritàries”, relata la Laura.
Projectes com “Baixem al carrer” o “Acompanyament a la Gent Gran” són possibles gràcies a l’acció de molts voluntaris i voluntàries. (Monogràfic “Voluntariat i discapacitat”)
És molt frustrant, hi ha molta gent en llista d’espera perquè no arribem a tothom. Els recursos es destinen a altres coses
Voluntariat inclusiu
A Catalunya hi ha al voltant de 510.000 persones que realitzen algun tipus de voluntariat, segons l’últim informe d’Associacionisme i el Voluntariat de Catalunya del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. “Nosaltres treballem un tipus de voluntariatque anomenem inclusiu, amb persones molt variades. Persones amb situacions o patologies delicades, persones grans, joves, persones migrades… Fomentem les activitats intergeneracionals i multiculturals, creiem que és molt enriquidor”, comenta la Laura.
A través del contacte diari entre les persones voluntàries i els usuaris/àrieses creen uns vincles molt forts. “La setmana passada una senyora va fer 101 anys i la seva família va demanar a l’auxiliar que l’ajuda a baixar al carrer si la podia baixar un altre dia per celebrar el seu aniversari. L’auxiliar evidentment ho va fer, tot i que no li tocava, i van anar a dinar plegats. Aquesta senyora diu que sortir al carrer li ha fet desitjar seguir vivint. Estava molt apagada perquè no podia sortir de casa i això li ha donat la vida”, expressa la Laura emocionada. “Tenir algú que, voluntàriament, tingui ganes de veure’t o que et truqui a la nit abans de marxar a dormir, et dona un altre lloc al món”, afegeix.
Inscriu-te al primer Congrés sobre el dret a l’autonomia personal. Discapacitat física i orgànica, envelliment i cronicitat.