“L’autonomia personal només es pot exercir a partir de l’apoderament”
Doctor en Psicologia i especialista en Psicologia Clínica, Salut Mental, Addiccions i Qualitat Assistencial, Àngel Gil compta amb gran experiència en les àrees de gestió i planificació pública dels serveis socials i sociosanitaris. Ha estat subdirector general de programació i avaluació i director del programa d’atenció a les persones amb dependències de la Generalitat de Catalunya. Des de 2007, col·labora amb l’Institut Guttmann, on ha desenvolupat responsabilitats com a coordinador de programes socials i sociosanitaris i investigació social i, actualment, com a assessor en el camp social de la discapacitat. Comparteix amb nosaltres la seva visió sobre l’autonomia personal.
-Quina importància té l’autonomia personal per a les persones amb discapacitat?
L’autonomia personal té a veure amb la pròpia naturalesa de tots els éssers humans i és consubstancial al sentiment de dignitat de les persones. La dignitat és un element constituent de la identitat de les persones i com a element constituent es pot tant afavorir com afeblir. Volem decidir per nosaltres mateixos sobre la nostra vida, no volem dependre d’altres, volem ser independents. Les situacions de manca d’autonomia, de dependència, d’impotència, fan que la nostra dignitat es perdi. És per tant una necessitat fonamental i, per aquest motiu el dret a l’autonomia personal és un dret recollit en diferents disposicions internacionals. En el cas de les persones amb discapacitat per la Convenció de 2007 de l’ONU.
Però no ens podem quedar aquí. Quedar-nos aquí seria com començar a tenir un discurs bonic, però poc pràctic. D’una banda, es necessita un context social que faciliti l’autonomia i, d’altra, han d’existir unes condicions o capacitats de poder exercir aquest dret: l’autodeterminació. Entesa com la capacitat de poder escollir, de poder prendre decisions i controlar la teva vida. En definitiva, fer el teu projecte de vida de la manera que tu triïs, de manera similar a qualsevol altra persona.
En el cas de les persones amb discapacitat, exercir el dret d’autonomia personal no és una qüestió de privilegi, és una qüestió de drets humans perquè hi ha un conjunt de factors, de barreres socials i personals que limiten la possibilitat d’exercir-lo.
L’autodeterminació és un tema molt complex, perquè des del punt de vista cognitiu, es necessita una certa regulació de la nostra conducta per poder exercir-la. És a dir, necessitem unes creences positives sobre la nostra capacitat d’actuar; sentir que podem fer-ho i saber que serem capaços, així com un cert nivell de consciència dels nostres propis límits i els de l’entorn. El problema és que moltes persones amb afectacions cognitives, trastorns de la conducta o afectacions intel·lectuals severes tenen dificultats per autodeterminar-se.
-Quines conclusions podem extreure?
Que l’autonomia personal és un element fonamental de la pròpia persona i que ha de ser propiciat per l’entorn i la societat. És un procés, per tant, d’empoderament. Si jo vull i tinc aquestes condicions de què parlava, aquestes creences positives sobre la meva capacitat, uns límits sobre el meu entorn, una certa capacitat d’autoregulació… tindré bastants probabilitats de poder autodeterminar-me, exercir la meva autonomia personal i ser conscient. Però fins i tot amb severes limitacions es pot respectar l’autonomia personal realitzant determinades formes de suport (d’aquí els pantejaments des de la Ètica aplicats als sistemes de suport i cura). El tema de l’apoderament té a veure amb reconèixer les competències de la persona amb discapacitat, amb l’existència d’una àmplia oferta de serveis i de suport que incloguin prestacions econòmiques i les anomenades tecnologies d’apoderament i participació.
-Quines mesures són necessàries?
L’estratègia per facilitar l’apoderament es basa en la capacitat dels professionals, i aquí és on ha d’haver un canvi fonamental, un canvi d’aproximació per ajudar a la presa de decisions segons les preferències de la persona amb discapacitat. I en el cas que hi hagi fraccions cognitives molt severes, pot ser un procés molt crític. No es tracta d’assistir suplint, sinó de facilitar. Això implica canvis a nivell de formació, i canvis a nivells curriculars. Però també, els sistemes de suports que facilitin que sigui la persona la que pugui triar i això xoca amb les actuals carteres de serveis i gestió de les administracions i entitats prestadores. A més, la societat ha d’estar orientada a incloure la diversitat i facilitar la igualtat d’oportunitats.
-Quina és la problemàtica en la implantació del dret de l’autonomia personal?
Hi ha diverses problemàtiques. Primer hem d’intentar que el tema de la diversitat humana estigui integrat en la societat, d’una manera habitual. Per exemple, en el tema de l’accessibilitat física, cada vegada hi ha més lleis. Les ciutats van canviant, però seria important que els ritmes de canvi fossin una mica més ràpids. L’objectiu és que aquesta implantació es realitzi de manera habitual, normalitzada. Per això cal viure-ho amb naturalitat i incorporar-ho al discurs social. Parlem també de les Administracions Públiques, on el problema principalment és financer, però també de coneixement i de lideratge. Per exemple, el tema de l’assistència personal, que està esbossada i inclosa en la Llei de Dependència de l’any 2006, es realitza d’una manera precipitada i hi ha moltes dificultats per desenvolupar-la, pressupostàries, però també de coneixement i en temes legals. Això és un handicap important, de la mateixa manera que n’hi ha en el tema de l’habitatge, ja que no hi ha prou habitatges socials, i l’habitatge és fonamental.
-Quines són les línies de futur per millorar l’autonomia personal?
La Llei de Dependència, en un context de decisió política i d’oportunitat, era una llei enfocada a la gent gran específicament. Després, el que va passar és que els diferents col·lectius havien d’estar coberts.
Cal que les administracions es modernitzin, que es modernitzin les carteres de serveis i que s’incrementin les prestacions i els pressupostos que s’assignen a les persones. A més, que es reconegui a les entitats que tenen una economia social. Possiblement es necessiti una norma o pacte molt transversal entre àmbits socials, privats, organitzacions d’usuaris i les administracions públiques, que orienti l’acció de les polítiques durant almenys una dècada.