Amalia Gamio, llicenciada en Medicina per la UNAM (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic), va participar en l’elaboració del text de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU i en l’actualitat és membre del Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides per al període 2019-2022.
[En aquesta entrevista, les seves opinions no reflecteixen cap posició del Comitè, sinó que són les seves consideracions com a experta independent i serveixen de base per al debat que tindrà lloc durant el Congrés sobre el dret a l’autonomia personal #dap2019, i en el qual Amaia Gamio oferirà una conferència magistral, el dia 22 d’octubre].
-Com persona que va treballar en l’elaboració del contingut de la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat, com valora el grau de compliment i compromís amb la discapacitat dels països que s’han adherit a la mateixa?
L’elaboració de l’esborrany de la Convenció va significar molt, no només per l’objectiu de comptar amb un instrument que contingués els drets de les persones amb discapacitat, que és ara el Primer Tractat Internacional sobre els drets humans d’aquest important col·lectiu; sinó que també va convocar i reunir les organitzacions internacionals de persones amb discapacitat per primera vegada en la història de Nacions Unides. Importants discussions presencials, així com en línia, sumades a les consultes que amb aquestes organitzacions tenia cada Estat sobre els avenços del esborrany, van constituir una oportunitat única de reunir moltes ments brillants que van aportar rellevants entrades per al document. Es va reconèixer per primera vegada que no hi ha millor expert que les mateases persones que per centúries han viscut la discriminació sense poder -fins llavors- fer comprendre a la societat conceptes bàsics com la garantia dels drets.
La necessitat fonamental d’un canvi de l’enfocament mèdic assistencialista a l’enfocament social de la discapacitat va ser, i continua sent, la pedra angular del canvi de paradigma. Sense aquest, no es podrien entendre els altres drets continguts en la Convenció.
-Com creu que l’ONU i els diferents Estats han de treballar per seguir avançant en el compliment de la Convenció i per tant dels drets de les persones amb discapacitat?
Em sembla que falta encara molt compromís per part dels Estats: ja que comprendre a fons aquest canvi de paradigma no està sent tan senzill. No solament perquè la idea d’enfocar a les persones amb discapacitat amb una visió caritativa i proteccionista és ancestral, sinó perquè tot canvi implica l’enteniment profund de per què es vol canviar, i un esforç per invertir en termes financers, i en capacitar, sensibilitzar, aprendre noves formes d’actuar i pensar. Hi ha hagut alguns avenços (uns països més, altres menys), depenent de la seva capacitat econòmica i el seu desenvolupament, però també de la seva disposició política cap a la discapacitat. Hi ha problemes comuns dels quals m’agradarà parlar més endavant.
-Quina valoració fa de la seva aplicació?
A 11 anys de la seva entrada en vigor, hi ha àrees d’oportunitat que ja es troben identificades, per a mi són: I) la sensibilització, II) la no discriminació transversalitzada, III) l’harmonització legislativa i compliment de la mateixa, així com l’establiment de polítiques, plans i programes, IV) el reconeixement de la capacitat jurídica i accés a la justícia. Podrem discutir aquests punts més àmpliament durant el Congrés #dap2019.
-I com valora els avenços que s’han fet a Espanya sobre aquest tema i en quins aspectes ha de millorar?
Espanya ha estat un país pioner en la constitució d’organitzacions socials d’excel·lència com l’ONCE, que ha creat un precedent a tot el món. Compta amb excel·lents programes per a la formació i especialització en els drets humans de les persones amb discapacitat com el de la Universitat de Salamanca, del qual sóc orgullosament egressada. Té actualment organitzacions com la que m’ha fet l’honor de convidar-me a participar en aquest I Congrés sobre el Dret a l’Autonomia Personal discapacitat física, orgànica, envelliment i cronicitat, tema fonamental dins dels drets de les persones amb discapacidad.
Pero hi ha alguns reptes que encara persisteixen i que han estat assenyalats per diverses organitzacions, i per les Observacions del Comitè, com el relatiu estancament en l’educació inclusiva, que els drets de les dones i nenes amb discapacitat encara no es garanteixin plenament, i que hi hagi diferències significatives entre comunitats autònomes. També preocupa que les polítiques públiques de discapacitat i les d’igualtat de gènere no contemplin mesures per a la lluita contra la discriminació múltiple i interseccional que viuen les dones i nenes amb discapacitat, i que no es disposi de dades sobre la seva situació; i la persistència de la categorització dins el model mèdic a les persones amb discapacitat, així com la persistència de la institucionalització a persones amb discapacitat psicosocial i intel·lectual.
-Les nenes i les dones amb discapacitat pateixen una doble discriminació, sota el seu punt de vista, què hem de treballar a nivell global, però també a cada país, per aconseguir que els drets humans i les polítiques de discapacitat incorporin la perspectiva de gènere i acabar amb aquesta doble discriminació?
Igual que passa a Espanya, la majoria dels països no té encara la sensibilització, la legislació, els programes i les polítiques públiques que respectin plenament els drets de les nenes i dones amb discapacitat; fins i tot cal puntualitzar que molts no ho fan per a les dones en general. La bretxa de gènere continua present en molts països del món, on se segueix veient a les dones com a persones de categoria inferior, i en conseqüència, no només no es respecten els seus drets, sinó que se les discrimina obertament oferint menys accés a l’educació, a la capacitació, a la feina … Aquesta ancestral discriminació s’inicia des del si familiar, on encara persisteixen estereotips nocius que limiten la participació efectiva de les dones, i més específicament de les nenes i dones amb discapacitat, en tots els àmbits de la vida.
I jo diria que més que una doble discriminació, les dones s’enfronten a múltiples discriminacions: dones indígenes, afrodescendents, migrants, desplaçades internes, refugiades, pobres, embarassades, nenes, joves, adultes … sumen múltiples formes de discriminació. La discriminació múltiple i interseccional pot ocórrer amb qualsevol combinació de dos o més motius que van complicant més i més les possibilitats d’inclusió. Per il·lustrar més aquests punts es compta amb els articles 5 i 6 del Conveni, així com amb les Observacions generals del Comitè, la número 3 de 2016 sobre dones amb discapacitat, i la número 6 del 2018 sobre Igualtat i no discriminació.
“A Espanya hi ha alguns reptes que encara persisteixen com el relatiu estancament en l’educació inclusiva, o que els drets de les dones i nenes amb discapacitat encara no garanteixin a plenitud”
Per abordar des de diverses perspectives de com garantir els drets de les persones amb discapacitat en cada etapa del cicle de vida, inscriu-te al Congrés #dap2019